POLÍTICA MUNICIPAL

Ara fa aproximadament un any que en Carles Negre (en aquell moment alcalde de Torroella) em va oferir un lloc a la llista de convergència a les passades eleccions municipals.

Després de pensar una mica vaig accedir a la seva petició ja que em seduïa conèixer aquest món diferent al que jo estic acostumada(ensenyament) i estava disposada a aprendre el més ràpid possible i en definitiva "treballar pel poble", ja que aquest és el principal objectiu que et marques quan decideixes entrar en política municipal.
La campanya va ser emotiva ja que vaig sentir el recolzament i el carinyo de molta gent que simpatitzava amb nosaltres i la veritat és que les hores que vaig invertir em van deixar ben clar que formàvem un bon equip.
Quan va arribar el moment de la veritat el poble va parlar i els vots dels veïns(tot i ser la llista més votada) no van ser suficients per assegurar-nos un lloc al govern al igual que als altres partits.
El que si quedava clar és que" la paella pel mànec" la tenia el grup d´ERC...
PER QUÈ ,si era el tercer grup en nombre de vots?
Molt senzill, per que hi ha unes persones en aquest poble, persones eternament radicals que opinen que la gent de convergència i upm MAI podria treballar unida.
Jo em desmarco totalment dels que opinen així, ja que per mi, el primer són les persones, i les sigles dels partits no m´ interessen gaire.
De fet, entre les regidores d´ esquerra i upm tinc dues bones amigues i considero absurda aquesta postura.
Ara, que jo opini així no va servir de gran cosa. El sr Rufí, avui tinent alcalde i en aquell moment cap de llista d´ERC va mantenir juntament amb el seu equip diverses reunions abans de decidir-se a pactar amb nosaltres o amb el grup socialista, i al final va fer una proposició que a mi em va semblar una lliçó de modals i d´ obertura per tothom:
Va oferir un pacte d´ unitat on els 17 regidors treballaríem units.(Els 4 grups municipals que havien obtingut representació).Així tot el poble se sentiria representat.
Ho vaig aplaudir, em semblava una idea genial, i al igual que a molts habitants del poble , una manera de trencar vells ressentiments i utopies passades de temps.
A més parlant s ´enten la gent, i acostar-se a altres postures no crec que sigui difícil en un món democràtic i molt menys en un poble on tots ens coneixem i ens saludem dia darrere dia.

Em podeu dir idealista, però quan vaig saber que en Carles estava disposat a acceptar al igual que l ´Eduard de L´EI, em vaig alegrar moltissim i la decepció va arribar al saber que UPM havia decidit que ells no formarien de cap manera govern amb nosaltres.
Primera decepció política i primer aprenentatge :abans de començar ja trobes persones que no donen oportunitats als que arriben, ja que per començar 3 dels 6 regidors de ciu som persones noves en política municipal, però es clar, portem unes sigles que com diuen ells no són "progressistes".
I ara jo em pregunto:
Realment que significa aquest progressisme?
per que des que sóc a l oposició els temes que més em preocupen són els de benestar social, integració i ajuda a l´ emigrant etc etc i gràcies a la regidora Dolors Bassa, bona amiga i companya formo part del consell municipal de convivència.
A les hores? què significa aquest progressisme?

BON CAP DE SETMANA !

MARRUECOS, MI PAÍS DE ADOPCIÓN.

El otro día una compañera de trabajo me preguntó:
¿que tal por tu país de adopción?
yo sabía que se refería a Marruecos, mi segundo hogar, y es que es cierto, tengo una relación super-especial con este país.
He visitado varios pueblos, mi periplo es largo, pero indudablemente es en Marruecos donde me siento prácticamente en mi hogar.
La primera vez que lo visité , hace ya 17 años, supe que tendría que volver, que mi relación con esa tierra sería duradera, ya que ejercía un cierto poder, una cierta magia y fascinación sobre mí.
No sabría decir que estampa es la más bella: se confunden entre ellos elementos naturales y humanos en una armonía indescriptible.
Sus gentes, el aroma de sus zocos, el color del sol en la tarde de Marrakech, la mezquita de Hassan en Casablanca o el amanecer en las dunas de Merzouga calaron hondo en mi corazón desde la primera vez que los vi.
Estan presentes en mi mente innumerables paisajes y anécdotas vividas allí.
Cada momento compartido con los lugareños es para mí una riqueza ; disfruto escuchándolos, observándolos, aprendo a ver pasar la vida desde una perspectiva diferente a la nuestra y me doy cuenta( mientras saboreo esa dulce taza de té que comparto con ellos) que los humanos son mucho más hospitalarios y espléndidos cuento menos tienen.
El sentido de la solidaridad es fuerte y general entre los marroquíes, y gracias a eso jamás se sienten solos. Jamás envejecen solos.
Quizás deberíamos plantearnos ciertos cambios en nuestras culturas que tanto se tildan de "adelantadas".
Así que podría decir que por ese motivo y muchos otros( disfruto con su folclore, su gastronomía, playas, paisajes , arquitectura etc etc) Marruecos es mi segunda casa.

Hace mucho tiempo un amigo marroquí me dijo: Marruecos es un país que no deja indiferente al visitante: O lo odias o te enamoras de él y no puedes dejar de venir.A mi me pasó lo segundo.

Pero no soy la única, cientos de escritores, pintores, modistos,actores, intelectuales de todo el mundo(James McBey,Yves Saint Laurent ,Paul Bowles...) acabaron refugiándose a menudo en sus casas de Tánger, Essaoiura, Marrakech, El Jadida, Xauen...

Acabaré recordando que a veces nos da miedo acercarnos a lo desconocido, y ello nos lleva a cerrar la puerta a otras culturas.

Para mi, en cambio, no existe mayor privilegio que compartir una comida o una charla con una persona que simplemente le tocó nacer al otro lado del mar.

BUENAS NOCHES PARA LOS HABITANTES DE LOS DOS LADOS DEL ESTRECHO.