el difícil art d´educar un fill

Des del moment que neix un fill , hauríem de tenir en compte que el nadó no és pas una prolongació de nosaltres, si no, un nou ésser amb un futur caràcter, necessitats, opinions ...pròpies.
Això ja és una petita batalla a superar, ja que la majoria dels humans voldríem que el nostres fills fossin com nosaltres en molts aspectes, opinessin de manera semblant...
Aleshores arriba el moment de saber distingir entre transmetre valors que per nosaltres són importants i permetre que el nen desenvolupi el seu caràcter amb un bon marge de llibertat i dret d´ opinió, crítica... Hem de saber fer les dues coses alhora.
No crec en la educació molt severa d´ un fill, però tampoc en aquella exageradament permissiva.
Hauríem d´ intentar crear persones amb sentit de la responsabilitat i l´ esforç , i això, en aquesta societat on la mainada té mòbil a 8 anys, passen la tarda a l´ habitació amb consoles, PSP, o Nintendos i la conversa amb els pares es limita a 5 minuts al cotxe de casa a l´ escola, es fa realment impossible.
Cedir als desitjos dels nens no és pas dolent, però s´ ha de fer en el moment adient i l´ espai adient, i no fer servir aquella tàctica de:
"sempre li dic que si i així no em barallo".
A vegades cal "barallar-se " amb els fills, cal ensenyar-los que la vida no és tan fàcil com ells es pensen i que s´ hauran d´ esforçar molt en el món exterior.
Nosaltres estarem per recolzar-los, escoltar-los i donar-los un cop de mà, però s´ hauran d´ afrontar al món sols.

Això sí, ells han de sentir que ens tenen al seu costat, i és aquesta seguretat la que al final els farà independents, autònoms però sensibles i humans al mateix temps.
Indubtablement és bo trobar aquell punt de complicitat, i sobretot escoltar-los, estar atents a les seves necessitats i alhora guiar-los una mica amb confiança i bona predisposició.
De totes maneres, educar no és gens fàcil i crec que la immensa majoria de pares som conscients de que en alguns moments de la nostra vida ho podríem haver fet millor.
Si encara esteu a temps...us convido a reflexionar.

LA LLENGUA: MITJÀ D´EXPRESSIÓ I COMUNICACIÓ

La veritat és que feia temps que tenia ganes de parlar d´ aquest tema; però alhora, sóc conscient de les reaccions que pot provocar, ja que hi ha molta gent que pensa ben diferent de mi. De totes maneres, qualsevol opinió sigui la meva o d ´altra persona, és ben respectable, així que m´ he decidit a publicar el que penso.
La frase que englobaria tot el meu pensament podria ser aquesta: La llengua és un mitjà de comunicació i expressió.
Aquesta és per mi la finalitat de la llengua , del seu ús oral o escrit.
Fer-la servir per comunicar-nos amb els altres éssers humans, per sentir-nos bé ja que ens acosta als altres, ens relaciona, ens comunica, ens fa propers...Aquest és el veritable i preciós sentit de la llengua.
Quan llegim un poema que ens emociona, quan aclarim un malentès amb un amic, o la lletra d´ una cançó ens fa tornar a un moment especial viscut abans...Això és llengua.
Tal com diu el gran escriptor i poeta bisbalenc Antoni Puigverd," la llengua és un mitjà de comunicació, no un instrument de combat".
M´ identifico totalment amb aquesta opinió, ja que no m´ agrada polititzar la llengua. Hem de desvincular una cosa de l´ altra i dissociar totalment la llengua de la política o el nacionalisme.
Així ho sento i així ho expresso.
A més a més, crec que tots hem de vetllar per mantenir la llengua viva, però no amb el sistema "L´HAS D´APRENDRE PERQUE VIUS AQUÍ I PUNT"( ja que això porta els humans a un reflexa- rebuig) sinó, buscant alternatives per introduir-la, per motivar el seu aprenentatge i les ganes de poder expressar-se i comunicar-se amb els que ens envolten amb més qualitat i riquesa.

He treballat durant nou anys en una escola amb un 99% d´ alumnat castellano-parlant, i la meva experiència m´ ha demostrat que la llengua s´ aprèn si t´ ensenyen a estimar-la, sense imposicions radicals, amb molta pedagogia.

Així és com s´arriba lluny...