diumenge, 30 de setembre del 2007

el difícil art d´educar un fill


Des del moment que neix un fill , hauríem de tenir en compte que el nadó no és pas una prolongació de nosaltres, si no, un nou ésser amb un futur caràcter, necessitats, opinions ...pròpies.
Això ja és una petita batalla a superar, ja que la majoria dels humans voldríem que el nostres fills fossin com nosaltres en molts aspectes, opinessin de manera semblant...
Aleshores arriba el moment de saber distingir entre transmetre valors que per nosaltres són importants i permetre que el nen desenvolupi el seu caràcter amb un bon marge de llibertat i dret d´ opinió, crítica... Hem de saber fer les dues coses alhora.
No crec en la educació molt severa d´ un fill, però tampoc en aquella exageradament permissiva.
Hauríem d´ intentar crear persones amb sentit de la responsabilitat i l´ esforç , i això, en aquesta societat on la mainada té mòbil a 8 anys, passen la tarda a l´ habitació amb consoles, PSP, o Nintendos i la conversa amb els pares es limita a 5 minuts al cotxe de casa a l´ escola, es fa realment impossible.
Cedir als desitjos dels nens no és pas dolent, però s´ ha de fer en el moment adient i l´ espai adient, i no fer servir aquella tàctica de:
"sempre li dic que si i així no em barallo".
A vegades cal "barallar-se " amb els fills, cal ensenyar-los que la vida no és tan fàcil com ells es pensen i que s´ hauran d´ esforçar molt en el món exterior.
Nosaltres estarem per recolzar-los, escoltar-los i donar-los un cop de mà, però s´ hauran d´ afrontar al món sols.

Això sí, ells han de sentir que ens tenen al seu costat, i és aquesta seguretat la que al final els farà independents, autònoms però sensibles i humans al mateix temps.
Indubtablement és bo trobar aquell punt de complicitat, i sobretot escoltar-los, estar atents a les seves necessitats i alhora guiar-los una mica amb confiança i bona predisposició.
De totes maneres, educar no és gens fàcil i crec que la immensa majoria de pares som conscients de que en alguns moments de la nostra vida ho podríem haver fet millor.
Si encara esteu a temps...us convido a reflexionar.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

BON POST ESTELA, FA REFLEXIONAR, COM DIUS TU.UNA ABRAÇADA.

zel ha dit...

Buenuuuuu, mira, ja en parlarem, DESPRÉS QUE PASSIS PEL BLOG I EM FELICITIS, COI, que jo sempre deixan-te comentaris i tu ets un pèl "sossilla", jeje faig servir una paraula teva... I d'aixonses de l'educar, molt bé, mooolt béééé, però la teoria i la pràctica són difícils de conjugar, o és que els nostres nens no tenen de tot? Vull dir els nostres, els de debó, no els de la classe o ... cadascú sap quin pa es cou a casa seva, també ho saps, quan tens fills, cauen molts principis que volíem aplicar als altres quan no en teniem. Petons.

Anònim ha dit...

Perdoneu però s'hauria primer educar als pares i mares.Veig pares donan "xuxes"als seus fills en contes d'un bon berenar,mares a la biblioteca follejan llibres mentres els fills fan el que volen,atlres criticant als mestres.També es veritat que hi ha pares molt reponsables però penso que pocs i es preocupant.


























una abraçada

Anònim ha dit...

Ostres no se pas que ha passat.

Anònim ha dit...

a veure si ho tenim en compte tot això que he llegit perque això de la consola tot el dia va a més a per tot , i de mimats i consentits ja no en parlem!síii que hauriem de reflexionar.

Anònim ha dit...

diria que el 99% dels pares estem d´acord amb aquest post.I els que no , poc psicòleg són dels seus fills,ara, a vegades costa complir amb el que sabem que hauriem de fer.salut.per cert, sóc en xicu de debò i no com aquell que va escriure l´altre dia amb el meu nom.

Anònim ha dit...

acabaré obrim un blog jo també,

Anònim ha dit...

M´HA AGRADAT QUAN PARLES D´ OBRIR-SE CAMÍ SOLS AL MÓN TOT I TENIR LA NOSTRA AJUDA.AQUESTA ES LA REALITAT.AIXÒ SI, COM TU DIUS, SEMPRE ENS TENEN PER PODER AUTOAFIRMAR-SE I TENIR MES SEGURETAT.BON POST NOIA.FELICITATS.

DOLORS ha dit...

AVUI SÍ QUE ESTIC D'ACORD EN TOT EL QUE DIUS!!!
Però no sempre fem el que podem ni el que volem i com dius tu, educar és més difícil del que sembla.
És més fàcil fer de mestra i educar en un espai i un temps concret que no fer de pares i mares tota una vida, per mestra s'estudia i ens preparem i per la vida no.

Jo Mateixa ha dit...

Si es que hi han alguns pares que haurien de fer cursets intensius per aprenden, quina llàstima oi?

Jo encara hi soc a temps, doncs de moment no en tinc :-P

Petons!!!!

Anònim ha dit...

els mestres sabeu molt de psicologia, realment m´agrada tot el que expresseu quan escriviu.

Anònim ha dit...

bon document,començaré a reflexionar sobre el tema.

Anònim ha dit...

Hola Estela!

M'imagino que tu potser ets la Estela que va deixar un comentari al meu blog... Podria ser?... Però sigui com sigui, llegint aquest post tan interessat i que m'ha fet relexionar, he recordat un post sobre educació que vaig escriure no fa gaire.
Et deixo el link per si tens temps de mirar-lo:

http://www.lacoctelera.com/odiseas/post/2007/10/08/padres-post-democraticos#c2558350

Petonets mil!

Anònim ha dit...

Hola Estela m'ha agradat molt i molt aquest text del Marroc grasies a aquest i per lo que has escrit m'agraderia enari