LA MEVA ESTIMADA COMPANYA

UN POST QUE ÉS UN REGAL

Fa 12 anys que treballo de mestra a l´escola Sant Gabriel, conegut al poble com "Els hermanos".
A part del primer any d'arribada, els altres onze els he passat com a cotutora de la Pepi, la meva paral·lela i companya de feina.
Però ara que es "prejubila" i deixarem de portar plegades les tutories crec que dec un petit homenatge a aquesta persona tan entranyable i estimada per mi.

La Pepi m´ha fet experimentar la importància de sentir-se bé a la feina, d´entendre´t amb la persona que tens més a prop. Això és fonamental.
És bàsic per treballar a

gust i en harmonia.

A vegades parlo de la Pepi i em surt aquesta frase: "En 11 anys mai ens hem barallat", per que síííí! els adults també es barallen, ho sabeu tots molt bé.

Però nosaltres dues som amigues, amigues de veritat, ens alegrem amb el cor del bé que li toca viure a l´altra i ens escoltem sempre que ho necessitem. A vegades amb una mirada en tenim prou...quina complicitat.
Hi ha mestres de l´escola que em diuen que m´ ha fet una mica de "mama", jo crec que no només de mama:
de mama, d´amiga, de consellera, de companya, què més puc dir?
A vegades em costa expressar obertament els meus sentiments i crec que hauria de dir-li més sovint a la Pepi que la trobaré molt a faltar, però també penso que ella ja ho sap.
Ho sap perquè em coneix, perquè és "la meva estimada Pepi".
Des d'aquí una abraçada ben forta a aquesta mestra tan especial.

ELS FILLS DE PARES SEPARATS

En els anys que porto de bagatge dins l´ensenyament, he compartit classe amb moltes generacions, i quan dic això, el que vull remarcar és la quantitat d´hores que he passat amb els alumnes dins d´una aula convivint el dia a dia.
De fet, els alumnes d´aquest curs em diuen :" mama 2", i crec que no s´equivoquen gaire, és el segon curs que passem plegats cinc hores diàries. Per tant les seves il·lusions, expectatives, fracassos, alegries...les comparteixen sovint amb mi.

Tot això ho explico perquè el tema d´avui va força lligat a la meva experiència. Durant tots aquests cursos m´han passat un gran nombre d´alumnes que es troben en situació de pares separats; cosa molt normal avui dia.

On vull arribar és al fet de que no és pas tothom que sap viure i portar aquesta situació amb normalitat.
Voldria fer una crida d´atenció a aquests pares que fan servir els seus fills com a moneda de canvi a causa de les frustracions que han patit amb les seves ex parelles.
La relació amb els pares o mares dels nostres fills haurien de ser el més amigable possible o si més no, mantenir un respecte envers aquella persona que un dia van compartir la nostra vida.

Ja no només per un bé psicològic cap a nosaltres si no també( i això em preocupa molt) pel bé dels fills, per ajudar-los a créixer en un ambient de confiança, respecte i seguretat.
Pot ser hi ha motius que ens fan tenir aquest ressentiment però tot i així la mainada no té perquè pagar-ho...mai! en cas contrari els nens se senten tristos, inhibits, angoixats, insegurs i ho demostren contínuament ja que com sabeu els nens diuen les veritats...i amb una joguina no pal·liarem aquest error, pensant que ja ho hem solucionat.

Conec parelles que ho saben portar a les mil meravelles , les admiro i us puc assegurar que es veu en l´actitud i estat emocional dels seus fills.
També he conegut algun cas extremadament conflictiu que he lamentat de totes totes.
Abans d´actuar en calent, hem de pensar primer en aquella criatura que tenim a davant que ens contempla, escolta i copia el model que transmetem.

A més a més, amb el temps la mar es calma i personalment crec que no és tan difícil perdonar i conservar una relació d´amistat i bona voluntat.
Això ens ajudarà molt més a nosaltres també a acceptar que :"no hem d´odiar perquè algú ens deixi d´estimar".

ELS MEME´S

Ja que la meva amiga Dolors em va enviar un d´ aquests meme´s que corren pels blocs, jo ara aprofitaré per exposar les meves tres condicions per ser un bon blocaire:

1.Has de tenir ganes de fer saber (a qui així ho vulgui ) les teves opinions , pensaments i cabòries dels temes que barrines durant el dia.

2. S ´ha de tenir clar que trobaràs opinions molt diverses i que això t´ enriquirà culturalment i t´ ajudarà a ampliar el camp de visió d´un tema. Ja que al veure les coses des de una altra perspectiva pots arribar a posar-te en el lloc d´un altre i comprendre-ho.

3.És important escriure el que realment penses i no el que els altres volguin escoltar. S ´ha de ser sincer i tenir principis.

Bé i ara li passo el meme´s a la Cristina Mascarreras, la Mònica Pascual i en Karim Sabni.

ja sabeu...tots 3 a pensar!.

El noi no vol estudiar...i ara què?

Moltes vegades quan els adolescents arriben al batxillerat (o fins i tot abans) decideixen que no volen continuar estudiant, o simplement veuen que no se’n surten en els estudis que estan fent, per diferents motius, ja que cada noi/noia viu una problemàtica diferent.

Aquest és un moment dur per moltes mares i pares que veuen derrocar-se en un moment el castell d´ il·lusions de tenir un fill universitari.

Tenim la idea de que el nostre nen/nena tindrà millor vida si és enginyer, metge o psicòleg que no pas si fa de fuster, electricista o carnisser.
Ja de petits els mirem i pensem que ens sentirem molt orgullosos d´ ells el dia que acabin una "bona" carrera.

Hi ha diversos motius que ens porten a pensar d´ aquesta manera:
1.Social. Aquell que té una carrera universitària té un nivell cultural superior i això fa que se’l respecti més.

2.La tendència a pensar que el seu futur econòmic serà més benestant.

3.Els nois i noies trempats són els que continuen estudiant batxillerat i universitat i els que no se’n surten se’n van a treballar.

Pensant així ens equivoquem. Aquests pensaments son erronis en molts casos.

Els joves han de tenir autonomia per escollir el que volen estudiar i sentir-se motivats amb aquests estudis, i si això suposa anar a cicles formatius o a qualsevol altre tipus d´ estudi no universitari, hauríem de mirar de respectar i comprendre les seves decisions.
Si no ho fem així s´ acaben desanimant de veritat i aleshores sí que busquen qualsevol feina que per la seva inexperiència i joventut sol ser mal pagada.

Per tant, intentem comprendre i orientar bé els nostres fills.

Bona castanyada.!

EL VEL DEL LA DISCÒRDIA

La notícia de la nena de 6 anys que va ser expulsada de l´escola per anar amb un shador a classe ha portat força polèmica aquesta setmana, i la veritat és que és un tema que no podem passar de llarg ja que ens hi trobarem cada vegada més sovint i crec que és força complex.
La veritat és que aquest tema m´ interessa molt , ja des que a França es va crear la mateixa polèmica he parlat sovint amb moltes noies i nenes marroquines del meu entorn, molt proper a aquesta cultura.
Crec que hi ha diversos punts a tractar, però el primer seria:
Qui té més raó?
1- Els que defensen una societat laica amb igualtat per tots els membres educatius i per tant pensen que això suposa un signe de desigualtat de la dona envers l´ home

o pel contrari,

2- Els que defensen la llibertat de culte i el dret a anar vestit amb els signes que cadascú vulgui.

Jo crec en la bona voluntat de les dues posicions, ja que els primers el que intenten és que l´ adaptació d´ aquestes nenes a la societat acollidora es produeixi amb una normalitat absoluta;

i els altres, com persones tolerants, consideren que el fet de veure una nena amb vel no ens fa cap mal ni ha de molestar ningú.

Personalment crec que el problema radica des de la base.
El que s´ hauria de tenir en compte per decidir és l´ opinió d´ aquestes nenes i no tant la nostra o la de les institucions, ja que són elles al cap i a la fi les que acabaran portant o no portant aquest mocador.
Avui dia, entre les adolescents marroquines corre la idea de que el mocador és un signe amb voluntat identitària ,o de moda, més que religiosa, però cada persona és un món i al igual que els nostres adolescents (hi ha qui adora els pircings i qui els detesta, o els tatuatges, raspes etc etc), les noies marroquines deurien tenir el dret a escollir si volen o no portar mocador, ja que això no les farà millors o pitjors persones. A més, moltes se senten malament si no el porten i d´ altres tot el contrari. Aquesta decisió s´hauria de respectar.
Amb el que no estic d´ acord, és amb els pares que posen el vel a nenes petites amb l´ excusa de que la nena el vol portar. Això la majoria de vegades no és cert, i si en algun moment una nena de 6 anys ho vol fer és tracta d´una mena de joc d´ imitació de la mare però no ho podrà ser com a signe religiós. A aquesta edat no m´ ho crec per molt que els pares de la Shaima ens ho vulguin fer creure.
Conec molts casos de nenes de entre 8 i 12 anys que ploren perquè no el volen portar i les obliguen a casa. Això sí que ho denuncio perquè el culpable acostuma a ser en molts casos alguna persona de la comunitat (fkers, veïns,) que influeixen sobre la voluntat real dels pares.
Crec que tots plegats hem de vetllar pel benestar d´ aquestes nenes que són una bona part de la futura població femenina del nostre país i entendre que la millor integració serà sempre la de deixar-les conservar i adoptar el millor de les dues cultures i ningú millor que elles mateixes per prendre la decisió.

Aprofito per desitjar un feliç dia de laid a tots els musulmans deCatalunya:

AID MOUBARAK SAID.

el difícil art d´educar un fill

Des del moment que neix un fill , hauríem de tenir en compte que el nadó no és pas una prolongació de nosaltres, si no, un nou ésser amb un futur caràcter, necessitats, opinions ...pròpies.
Això ja és una petita batalla a superar, ja que la majoria dels humans voldríem que el nostres fills fossin com nosaltres en molts aspectes, opinessin de manera semblant...
Aleshores arriba el moment de saber distingir entre transmetre valors que per nosaltres són importants i permetre que el nen desenvolupi el seu caràcter amb un bon marge de llibertat i dret d´ opinió, crítica... Hem de saber fer les dues coses alhora.
No crec en la educació molt severa d´ un fill, però tampoc en aquella exageradament permissiva.
Hauríem d´ intentar crear persones amb sentit de la responsabilitat i l´ esforç , i això, en aquesta societat on la mainada té mòbil a 8 anys, passen la tarda a l´ habitació amb consoles, PSP, o Nintendos i la conversa amb els pares es limita a 5 minuts al cotxe de casa a l´ escola, es fa realment impossible.
Cedir als desitjos dels nens no és pas dolent, però s´ ha de fer en el moment adient i l´ espai adient, i no fer servir aquella tàctica de:
"sempre li dic que si i així no em barallo".
A vegades cal "barallar-se " amb els fills, cal ensenyar-los que la vida no és tan fàcil com ells es pensen i que s´ hauran d´ esforçar molt en el món exterior.
Nosaltres estarem per recolzar-los, escoltar-los i donar-los un cop de mà, però s´ hauran d´ afrontar al món sols.

Això sí, ells han de sentir que ens tenen al seu costat, i és aquesta seguretat la que al final els farà independents, autònoms però sensibles i humans al mateix temps.
Indubtablement és bo trobar aquell punt de complicitat, i sobretot escoltar-los, estar atents a les seves necessitats i alhora guiar-los una mica amb confiança i bona predisposició.
De totes maneres, educar no és gens fàcil i crec que la immensa majoria de pares som conscients de que en alguns moments de la nostra vida ho podríem haver fet millor.
Si encara esteu a temps...us convido a reflexionar.

LA LLENGUA: MITJÀ D´EXPRESSIÓ I COMUNICACIÓ

La veritat és que feia temps que tenia ganes de parlar d´ aquest tema; però alhora, sóc conscient de les reaccions que pot provocar, ja que hi ha molta gent que pensa ben diferent de mi. De totes maneres, qualsevol opinió sigui la meva o d ´altra persona, és ben respectable, així que m´ he decidit a publicar el que penso.
La frase que englobaria tot el meu pensament podria ser aquesta: La llengua és un mitjà de comunicació i expressió.
Aquesta és per mi la finalitat de la llengua , del seu ús oral o escrit.
Fer-la servir per comunicar-nos amb els altres éssers humans, per sentir-nos bé ja que ens acosta als altres, ens relaciona, ens comunica, ens fa propers...Aquest és el veritable i preciós sentit de la llengua.
Quan llegim un poema que ens emociona, quan aclarim un malentès amb un amic, o la lletra d´ una cançó ens fa tornar a un moment especial viscut abans...Això és llengua.
Tal com diu el gran escriptor i poeta bisbalenc Antoni Puigverd," la llengua és un mitjà de comunicació, no un instrument de combat".
M´ identifico totalment amb aquesta opinió, ja que no m´ agrada polititzar la llengua. Hem de desvincular una cosa de l´ altra i dissociar totalment la llengua de la política o el nacionalisme.
Així ho sento i així ho expresso.
A més a més, crec que tots hem de vetllar per mantenir la llengua viva, però no amb el sistema "L´HAS D´APRENDRE PERQUE VIUS AQUÍ I PUNT"( ja que això porta els humans a un reflexa- rebuig) sinó, buscant alternatives per introduir-la, per motivar el seu aprenentatge i les ganes de poder expressar-se i comunicar-se amb els que ens envolten amb més qualitat i riquesa.

He treballat durant nou anys en una escola amb un 99% d´ alumnat castellano-parlant, i la meva experiència m´ ha demostrat que la llengua s´ aprèn si t´ ensenyen a estimar-la, sense imposicions radicals, amb molta pedagogia.

Així és com s´arriba lluny...

MALETES PERDUDES

Aquest mes de juliol, he patit una experiència que us voldria explicar, per veure si això pot servir a algú altre a l´hora de viatjar.
Vaig pujar a un avió per anar de vacances a 8.000 km de casa i vaig fer com la gran majoria d´usuaris: portar una sola maleta grossa i ben plena amb tots els meus estris de viatge: roba, necesser, sabates...
En arribar al meu destí vaig tenir una desagradable sorpresa: assabentar-me de que la meva maleta s´havia perdut, no sabem si a la connexió a Madrid o ja a Barcelona o...qui ho sap?
Avui, passats més de 28 dies , la companyia aèria dona oficialment per perdut el meu equipatge i em parlen d´ una única possibilitat; demanar una indemnització.
Ja no cal ni explicar les molèsties en trucades quan estàs allà, i ara cartes de reclamació, protocols ... pels quals s´ha de passar.
El que sí tinc clar és que rebi el que rebi no em podran compensar dels mals moments que m´han fet passar allà, en un país on trobar roba adient era tota una aventura, i ja no en parlem d´un líquid de "lentilles" o un simple xampú. Quina odissea!
De tot això he tret dues conclusions importants:
1-Viatgem amb molt més del necessari, ja que amb molt menys es pot passar igualment i a més a més s´ha de ser positiu si et toca experimentar-ho, perquè ja ets allà i has d´aprofitar i viure el moment.
2-No s´ha de portar mai una sola maleta gran , molt millor dues petites, i una d´aquestes pujar-la com equipatge de mà a l´avió, per no trobar-te literalment "despullat"si arribes al teu destí i el teu equipatge es troba en qualsevol altre recòndit racó del món.
Bé, amb tot això no vull espantar ningú, així que pels que encara no heu marxat de vacances..Bon viatge !

Concert amb un toc solidari.

Diumenge al vespre vaig assistir al concert d´en David Bisbal, organitzat per l´ajuntament de la Bisbal amb motiu de les seves festes.

Vaig tenir el plaer de saludar a uns quants veïns de Torroella i la nit va resultar força agradable.

Fins aquí res important a destacar, però crec que l´acte solemne de la nit va ser, quan de cop, es van apagar els llums i el cantant va aparèixer amb una samarreta de NO WAR .Va cantar la cançó " soldados de papel", un himne a aquells nens soldats que viuen aquell terror dia darrere dia, amb fusells a la ma; inocència perduda en un camp de batalla del que no són més que autèntiques víctimes.

I va ser així com mica en mica, els 5000 espectadors vam començar a alçar les mans amb els dits ben oberts en senyal de solidaritat, de" basta ja", volem un món més just, més humà...
Va ser realment emotiu, un silenci meravellós va omplir aquell camp de fútbol, i en aquell aire mut es respirava la germanor, el desig de justícia, de pau al món.
Em vaig emocionar, i no vaig ser jo sola, en les cares i l´actitud de la gent vaig sentir que no estava sola. Inoblidable.

Entusiasme per les diverses cultures

L´entusiasme que sento per la diversitat de cultures, és una cosa gairebé innata en mi. Recordo quan era ben petita, i em mirava embadocada els documentals de la U.H.F, que parlaven de diversos racons ben llunyans, de les seves gents, manera de viure...
A l´escola les meves amigues s´interessaven per tot allò que parlava de natura i animals, i jo, en canvi, sempre buscant darrere les tribus, els clans, les races, les diverses llengües...
Encara és avui que gaudeixo explicant als meus alumnes tot allò relacionat amb els països que he visitat i dels que no he tingut el gust però espero arribar a conèixer algun dia.
És bonic veure com t´escolten superinteressats quan els hi expliques una nit en una" jaima" al desert, o un sopar amb unafamília cubana.
Després de relacionar-te amb persones de diverses cultures entens molt més bé els diferents enfocs que tenim els éssers humans per escollir quines han de ser les nostres prioritats i els nostres valors fonamentals.
A més a més ens enriquim psicològica i socialment i aprenem a respectar amb fermesa tot allò que és" diferent", diferent però no pas més o menys vàlid.
Aquesta diferència és la que ens torna molt més rics, més rics d´esperit, més rics d´acceptació, en definitiva...més savis..

Qui sóc?

En primer lloc, crec que hauria de parlar una mica de mi, i així podreu veure i jutjar si amb aquest perfil us pot o no interessar anar entrant de tant en tant a visitar el meu bloc.
Com ja sabeu sóc l´Estela, vaig nèixer a Barcelona , pero ara farà 12 anys que visc a terres Empordaneses, primer a l´Estartit i després a Torroella.
Durant tota la meva vida professional m´he dedicat a l´ensenyament. A Barcelona vaig treballar en una petita escola durant 9 anys i ara porto 12 a l´escola Sant Gabriel.
Quan penso en la meva feina em sento feliç per la trajectòria viscuda, ja que la docència és un món especialment interessant i humà.
Jo, personalment, gaudeixo d´aquesta tasca, del contacte amb els alumnes i companys de feina, del dia a dia en una classe plena de mainada amb un ulls vius demanant carinyo, feina, atenció i més feina.Quan portes una temporadeta amb ells són una mica" fills teus" i de les hores que els hi has dedicat comences a treure collita: t´estimen, et necessiten ...igual que tú en ells. Aprenen de tú i tú d´ells.
Bé, suposo que si hi ha algun/a mestre/a llegint això sap molt bé de quin tipus de sentiments parlo. Crec que tothom es fa una mica la idea del que vull dir.
Per tant, penso que en aquest bloc, els temes relacionats amb ensenyament seran força freqüents. Espero que els trobeu interessants.
També caldria afegir el meu interès per tot allò relacionat amb altres cultures. M´agrada aprendre de tothom, la manera de viure i pensar de tots els pobles on he pogut arribar ha fet que obri la meva ment i entengui moltes coses que sense acostar-te seria impensable comprendre. El respecte a la diversitat i la multiculturalitat és una de les meves principals passions. Escriuré molt sobre aquest tema.
Per acabar vull dir que si aquestes eleccions em vaig decidir a formar part del grup de C.I.U. Torroella-Estartit va ser amb la intenció de fer alguna cosa positiva pel municipi, treballar pel bé dels pobles i sempre des del respecte a les persones, siguin de la ideologia política que siguin, perque al cap i a la fi, és el que tots hauriem de buscar. Fins aviat!! gràcies per l´estona que m´heu dedicat.

Una estona amb vosaltres.

Aquest és el meu primer bloc i el començo amb molta il.lusió i ganes de comunicar tot allò que forma part dels meus pensaments, les meves fites, propostes, temes que trobo interessants...Espero que tothom que el visiti aporti el seu granet de sorra, si pot ser , sempre desde el respecte envers les persones , ja que serà un bloc senzill i constructiu, amb la intenció d´arribar directament a cadascú de vosaltres. Gràcies per dedicar-me "una estona" del vostre valuós temps.