dimecres, 5 de novembre del 2008

OBAMA REPRESENTA EL CAMBIO:YES,WE CAN!



Esta mañana me he ido a trabajar pletórica de felicidad. A las 6.30 ya he encendido la T.V. con la esperanza de confirmar la noticia que los sondeos indicaban estos últimos días: "Obama seguramente será el próximo presidente de E.E.U.U".
Y así ha sido...
Pocas noticias llegadas este año a mis oídos me han producido tanta felicidad.

Cuando hace 4 años los americanos decidieron votar otra vez a George Bush , después de un mandato lleno de guerras, crisis políticas , polémicas con países vecinos o lejanos ...sinceramente, no pude entenderlo.

Pero esta vez sí! Apareció este hombre afroamericano, cercano a la población, con unos principios mucho más justos para todos, una persona que no olvida a ningún ciudadano, sea blanco , negro o mulato, rico o pobre, gay o heterosexual, cristiano, judío o musulmán...

Podría decir que es mi ídolo, si fuera una quinceañera podría llamarlo así, ya que cumple con la mayoría de mis espectativas como ser humano.

Me parece una persona paciente,respetuosa, pacífica y de un gran carisma.
Soy consciente de que lleva detrás un partido político que le asesora en todos los sentidos, pero
tiene una honestidad personal que me hace confiar en él. Espero no sentirme defraudada nunca, ni yo, ni el pueblo estadounidense.Creo que ellos confían de verdad en que llega una etapa mejor, de buenas relaciones, de paz, de mejoras económicas y sociales.

Cuando hace 21 meses este senador por Illinois declaró que quería llegar a la Casa Blanca , me entusiasmó la idea de un presidente de origen africano. E.E.U.U. ha dado hoy una lección de principios, de esperanzas en lo que hoy por hoy Barack Obama representa:

EL TAN ESPERADO CAMBIO

diumenge, 5 d’octubre del 2008

COMENÇA EL CURS!


Ara fa tres setmanes que hem tornat a les aules.
Bé, de fet els mestres ja fa més d'un mes que hi som, per preparar el nou curs escolar que es presenta ple d´innovacions a nivell LOE.
Divendres passat vam fer en el meu cicle (C.Mitjà de primària) la reunió de presentació i primer contacte amb els pares i els vam veure força receptius amb les innovacions tot i que, com és normal,encara s´han d´anar familiaritzant; ells i nosaltres, per què amb tants de canvis haurem de canviar certs aspectes de l´ensenyament i de metodologia actual. (Competències bàsiques, avaluacions...)
A mida que llegeixo i m ´informo més convençuda estic de que el canvi és més a nivell burocràtic, més paper per omplir, això sí!... però la feina no la veig gaire diferent del que s´ha fet fins ara.
El més important és la bona voluntat de totes les persones que m´envolten per intentar arribar a bon port, per (tal com diuen les competències) comunicar-nos, acceptar la opinió dels altres, donar un cop de ma a qui ho necessiti i fer pinya en aquesta tasca tan complexa i important com és educar la mainada.
Intentarem fer dels nostres alumnes éssers més competents, que facin servir en la seva vida laboral i social allò que han après en la seva etapa escolar, crítics de manera positiva, capaços de resoldre conflictes de forma raonable, d´acceptar altres maneres de viure, altres opinions...
Feliç curs 2008-2009 per totes les comunitats educatives de Catalunya!

divendres, 12 de setembre del 2008

TIERRA Y SENTIMIENTO


Hace poco más de tres semanas que he vuelto de Marruecos, mi segundo hogar, el país que amo sincera y profundamente.

Muchas personas piensan que son los lazos familiares los que me llevan a apreciarlo tanto pero la verdad es que no es así.O mejor dicho, esta podría ser una de las razones, pero desde luego, no la principal.

La primera vez que visité el territorio magrebí , hace ya 17 años, me conmovió, me enamoró, me sedujo hasta el punto de no poder dejar de acudir a mi cita regularmente.

En Marruecos me siento en casa, en espacio conocido, cercano en muchos aspectos.


Cuando conduzco deTánger a Larache prefiero la carretera a la autopista para poder empaparme de esa fusión de colores: sus tierras rojizas y fértiles y ese mar Atlántico de playas semidesiertas que tanto me complace visitar.

Bajando por la costa hacia el sur, el olor a mar se va haciendo más profundo y penetrable.
En pocas partes del mundo encuentras la paz y el sosiego que te ofrecen estas playas.
Y al llegar a Casablanca, la majestuosa mezquita de Hassan II te da la bienvenida desde la misma playa.Es un espectáculo incomparable.

Essaouira no te deja indiferente, con sus tiendas artesanales y el bullicio del puerto al atardecer, o Xauen, pueblecito azul entre montañas...

Y como no, mi favorita... Marrakech, sencillamente maravillosa.
Ciudad hoy en día número uno en la mezcla de dos culturas ya que miles y miles de europeos han descubierto el encanto que ofrece esta joya de color ocre.
Conviven en armonía clasicismo y modernidad, oriente y occidente...sin recelo, sin desconfianza, con auténtico respeto.
Tomar un té a la menta bajo las palmeras de Marrakech es la mejor terapia contra el stres que llevábamos en nuestra maleta al bajar y que deberíamos abandonar allí.

Hace años que no bajo al sur, pero recuerdo con cariño mis aventuras por el desierto y las dunas de Merzouga con una nítida policromía de colores.
La relación con sus gentes es también otro detalle que me vincula al país.
Reconozco que el hecho de hablar bien francés y defenderme en árabe me ayuda a integrarme fácilmente entre los autóctonos pero es que su hospitalidad y alegría invitan a aprender su lengua y a entender mucho más su cultura, su filosofía de la vida...tan distinta a la nuestra.
Diversos rincones del planeta me hacen vibrar al visitarlos, pero los países del Magreb desencadenan una sensibilidad especial.

Conocer es entender, entender y aceptar la diferencia, lo que te lleva a un respeto primero y a un amor después por aquello que en un principio nos parece tan lejano.

Como siempre, me siento ciudadana del mundo.

¡Feliz comienzo de curso para todos!.

diumenge, 13 de juliol del 2008

LES VACANCES I ELS FILLS


Han arribat les esperades vacances pels nens i nenes.
A mi, personalment , m´ agrada recomanar als pares que intentin (en la mida del que sigui possible) deixar als nens desconnectar d ´ horaris, les eternes rutines de l´ hivern...Això ajuda molt a carregar piles de veritat pel proper curs i a sentir-se realment de vacances, lliures, feliços.
Us imagineu que a nosaltres, després de tot l´ any d´ estrès i anar a horaris ens diguessin que durant les vacances tindrem 3/4 del mateix?
Entenc perfectament que els pares i mares que treballen durant l´ estiu necessitin l´ ajuda de casals i llocs on deixar la mainada durant l´ horari de feina, això és evident, però...i qui no treballa?
A vegades parlant amb els meus alumnes em diuen:
-Joo, Estela, quin rotllo! ara a tornar a aixecar-me d´ hora per anar aquí o allà...
Al menys , si a l´ agost esteu a casa, us recomano que intenteu gaudir de la vostra mainada.
Jo fa deu dies que comparteixo platja, jocs, càmping, sortides i complicitat intensa amb el meu nen i crec que en el fons, tots sabem que podem dedicar més hores als nostres fills treient-les d´altres llocs.
Em passa igual durant el curs amb les activitats estraescolars. Crec que es fa un ús desmesurat d´ aquestes activitats i que angoixem a la mainada amb tantes coses a l´ hora.
És cert que els nens aprenen altres coses, es relacionen etc etc però el contacte amb els pares també és essencial i com que "aquests anys no tornen mai més " els hem de gaudir al màxim.
Pels que treballeu us recomanaria portar-los a fer activitats que els motivin molt i que els ajudin a desconnectar de la rutina escolar.
També hi ha l´ opció dels familiars:

Els eterns avis que donen aquell cop de mà tan necessari en molts casos.

Això crea vincles afectius molt importants pels nostres fills.

El meu nen és un privilegiat en aquest sentit , ja que tenim la sort de comptar amb "la padrina", s´ adoren mútuament i comparteixen una complicitat i un afecte extraordinari, i jo em sento feliç de veure-ho.
Us animo a compartir al màxim amb els vostres fills! Feliç estiu.

dijous, 5 de juny del 2008

EL FESTIVAL PELS PARES






  • Dissabte passat vam celebrar a l´escola, (com fem any darrera any) el festival d´homenatge als pares i mares dels alumnes.
Aquest és el primer que ho fem un dissabte a la tarda i no el diumenge al matí.
Els alumnes de cicle mitjà hem estat preparant un play-back durant les últimes setmanes i no es pot explicar amb paraules la il·lusió que hem compartit tots plegats nens,tutores i com no podria deixar de ser la Mercè, la mestra de psicomotricitat que cada any organitza aquest magnífic festival.
La veritat és que totes les mestres d´ infantil i primària i el sr Ramón, professor de música ens hem vist implicats en un "ir y venir" de materials, disfresses, assaigs...
Es realment bonic viure l´ ambient de l´ escola aquests dies previs al festival.
Tothom corre preparant la música, els balls, la coreografia...i ara, fins i tot alumnes de secundària participen d´ aquesta jornada tan agradable.
El que més m´ agrada del dia tan esperat és la il·lusió en la cara dels meus alumnes:
-Estela, ho farem bé? - estic nerviós/a...i un instant abans de sortir a escena em miren amb aquells ulls que busquen el meu recolzament: va nois, sortirà perfecte!.
La complicitat que es crea entre ells i jo en aquell moment em fa sentir súper feliç.
Després arriba l´ aplaudiment i els pares els feliciten i tots somriuen amb aquella cara d´ haver aconseguit el seu propòsit.
Tarda màgica realment.
I després pels més animats fi de festa amb un sopar i ball a l´ escola!
Diada més que agradable.

dimarts, 13 de maig del 2008

SANITAT A CASA NOSTRA


Ahir em va passar un incident que tot i no poder qualificar-lo com a" molt greu" si que em va fer reflexionar sobre l´estat de la sanitat pública a Catalunya .

Cap a la una del migdia, la meva cosina va tenir una preciosa nena a l´ hospital de Palamós.

Quan vaig arribar a les sis de la tarda a l´ hospital, vaig preguntar a recepció a quina habitació es trobaven la mare i la nena i em van contestar que no els hi sortia el nom a l´ ordinador i que no sabien on es trobaven en aquell moment.

Després de buscar una bona estona em van dir que baixés a post operatori i això vaig fer.

Em vaig trobar amb mitja família esperant des de feia hores i totalment desinformada.
L´avia i la tia del nadó em van dir que encara no havia aparegut ni un metge o infermera a dir com es trobava la mare , no sabien on la tenien exactament, ja que no havien habitacions disponibles a la zona de maternitat.
Increïble però cert! a les 19.30 hores encara no havíem pogut veure la Fàtima que ja era mare des de feia 7 hores i no tenien on col·locar-la en el que havia de ser un del dies més importants i inoblidables de la seva vida

Realment trist i penós, així que ben enfadada em vaig dirigir a una infermera que hem va parlar de la sobresaturació als hospitals de Catalunya i la falta de mans i recursos materials.

Sóc conscient de que ella no té la culpa d´ aquest fet ( tot i que al menys ens podrien haver informat una mica de l´ estat de la meva cosina) , però em sembla super increïble que des de l´ administració pública no es faci res per que aquestes coses millorin.

Cada dia sentim crítiques sobre la falta de recursos als jutjats, als hospitals, a les escoles... i ho trobem llunyà com si mai ens hagués de tocar personalment a cadascú de nosaltres ...que equivocats estem!!



dimecres, 9 d’abril del 2008

LA MESQUITA DEL CARRER FIGUERES.


Aquests últims dies sembla que no hi hagi cap altre tema a Torroella que el de la problemàtica amb la mesquita del carrer Figueres.
Alguns diaris fan la seva feina d´ una manera molt correcta i es dediquen a informar sobre el tema i d´ altres busquen sensacionalisme i sembla que l´ han trobat de bon grau.

Dijous passat, al ple municipal, va assistir un grup de veïns del carrer Figueres (això no vol dir que representin realment la opinió de tot un carrer) una mica enfadats per què , segons ells, la comunitat musulmana "molesta" al ocupar la via pública per pregar, especialment els divendres ja que no hi caben tots dins i fan servir la vorera durant aproximadament 15 minuts.

La solució al conflicte està força propera, ja que la comunitat musulmana ubicarà ben aviat una nova i amplia mesquita a la zona del polígon.
L´ únic problema a resoldre seria trobar un local gran on puguin continuar resant els divendres mentre s´ acaben les negociacions i s´ edifica la nova mesquita.
Amb una mica de bona voluntat per les dues parts , s´arribarà a un enteniment aviat i el problema quedarà resolt, ja que només es tracta de fer entendre als dos grups que no poden prevaler els drets d´ uns sobre els dels altres.

Des del consell de convivència municipal, format per representants de tots els partits polítics del municipi, tècnics de l´ ajuntament , representats de totes les opcions religioses ...intentem trobar una solució fructífera el més aviat possible.

Jo, personalment, formo part com a representat de CIU i m´ agradaria assenyalar que tinc una bona relació amb la comunitat musulmana i també tinc amistats entre els veïns del carrer Figueres.
La meva actitud és totalment objectiva i conciliadora i dic això per què em sento una mica ofesa quan llegeixo les declaracions del senyor alcalde (Joan Margall) en les que insinua que els instigadors de la " mala maror" que senten els veïns propers a la mesquita, l´ hem promogut des de convergència.


Això és totalment fals, ja que nosaltres no hem volgut en cap moment crear aquest mal ambient entre els veïns.
Em nego a passar per intolerant quan justament sóc membre de la comissió municipal
per la tolerància i cooperació i crec que sóc una de les persones més involucrades en la integració multicultural dins d´ aquest municipi.
O és que formar part del grup de CIU i defensar els meus ideals socials és incompatible?
Encara hi ha algú que té dubtes del meu interès per col.laborar i pensa que el que vull és posar llenya al foc?
Si és així, que vingui i m´ ho expliqui...la gent s´ entén parlant.

dilluns, 24 de març del 2008

PREINSCRIPCIONS A LES ESCOLES


Demà comença el període de preinscripció a les escoles d´infantil i primària pel curs 2008-2009.
Són aquells dies en que les secretàries i secretaris de les escoles porten un ritme frenètic durant un parell de setmanes omplint papers, donant informació i intentant que la gent tingui una mica de paciència mentres espera amb els seus documents a la mà.
Així sempre queda temps per fer una última ullada al que hem escrit i a la sol.licitud que presentem amb l´esperança de trobar plaça a aquella escola que més s´ajusta al nostre ideari d´educació pels nostres fills.
Em nego a admetre que la gent no s´interessa en poder accedir a una o una altra escola i que simplement busca plaça en la més propera al seu domicili, sense informar-se en absolut del projecte educatiu de centre.



Això ho trobo realment irresponsable, ja que els nostres fills passaran una etapa molt llarga de la seva vida dins d´aquelles aules i amb aquells mestres/as i companys que deixaran una bona empremta en la seva educació i en el seu esperit crític.
Per tant, espero i desitjo que la immensa majoria de la població de Catalunya triï allò que més s´acosta a la seva filosofia de vida, l´ escola que més s´ adeqüi als seus valors, i que més s´identifiqui amb els pensaments dels progenitors.
Una altra cosa ja ben diferent és que sempre tinguem la possibilitat d´ accedir a l ´ escola que demanem com primera prioritat, tot i que crec que ensenyament intenta fer un esforç per complaure al màxim possible de sol·licituds.
Això sí, en certs temes de matriculació discrepo amb el departament. Per exemple, el tema de la immigració.
He llegit força sobre aquest punt, fins i tot de com van portar el cas de Vic, i opino de la mateixa forma que Francesc Carbonell. Una frase seva en una conferència sobre immigració em va encantar, ja fa uns anys i encara tinc que somriure al recordar-la. Deia:
"Aquests mestres que tant estan per la dispersió dels immigrants en diferents escoles, jo els dispersaria en ells"
L´ immigrant, al igual que l´ autòcton ha de tenir els mateixos drets d´ escollir l ´ escola que més s´ adapti als seus idearis sense excepcions; això ha de prevaldre als interessos d´ alguns mestres o a la por de formar “guetos”. Per tant és del més normal que uns immigrants procedents d´ un país fortament catòlic s´ interessin per un tipus d´ escola al igual que és totalment coherent que els musulmans s´identifiquin més amb un altre tipus.
La tolerància ha d ´ estar sempre present . Si jo visqués a Tànger portaria al meu fill al” Ramon y Cajal” i no a una escola corànica, i no em pregunteu perquè, però és així.
Crec que ells també han de poder fer valdre les seves prioritats. Hem de donar exemple i fer entendre als nouvinguts que al nostre país tenen drets i deures com tota la resta de la població.

Bé i dit tot això...paciència demà si heu de fer cua!!

divendres, 22 de febrer del 2008

ADOLESCÈNCIA: ELS JOVES "CLAUER"


Avui dia se sent parlar sovint del comportament dels adolescents de forma negativa: el fracàs escolar, la falta de respecte, la falta de motivacions, el "bullyng", el "botellón" .
Hi ha una tendència a donar a aquests adolescents la culpa de tot el que estan vivint i sincerament, penso que els adults tenim una bona part de culpa en tot això.
Hi ha diversos factors que han fet de l´ adolescent una persona exageradament dependent dels amics i amigues, que no conversa amb els seus pares i sense motivacions .

1.En primer lloc ens trobem amb el factor pares. Aquesta generació de pares i mares que estem massa pendents d´ aconseguir els bens materials i autorealitzar-nos professionalment. Això no és negatiu però hauríem de trobar un espai diari per dedicar als fills. Falta comunicació i transmissió de valors als nostres fills. Valors com el respecte, la solidaritat, la vertadera amistat, l´ esforç ...van quedant relegats al fons de l´ armari . Els nostres adolescents són "nens clauer", ja que han portat penjades les claus de casa des de ben joves. I en arribar a la llar no troben ningú.
Això els porta al segon punt:

2.Com que estan sols a casa, comencen a entrar en el món d´ internet . Messenger i altres pàgines supleixen la família i formen part de la seva vida quotidiana , en certes ocasions amb el perill que suposa entrar en segons quins xats o pàgines d´ adults.

3.L´escola es obligatòria fins a 16 anys.D´acord! però a les hores busquem un sistema educatiu que ajudi al jovent a trobar camins per aconseguir un graduat indispensable en el futur laboral. S´ han d´ invertir molts més diners en aconseguir aules-taller, uecs , fer partícip al jove de la seva educació. Un sistema molt més actiu i no deixar als nois i noies com simples receptors, ja que això comporta un avorriment a les aules. I de passar tantes hores sense motivacions a les aules ens trobem a vegades amb el problema següent...

4.Els alumnes més problemàtics no reben l´ atenció necessària i acaben portant als instituts unes lleis de violència, bullyn i altres alarmes que podrien ser una manera desesperada de voler cridar l´ atenció d ´ alguna forma .I per què? falta d´ afectivitat ,falta d´ autoestima i de seguretat en ells mateixos.

5.M´agradaria donar per tant un crit d´ alerta a la nostra societat en general . Els adolescents necessiten atenció i aquesta atenció ha de ser de tot tipus: familiar, institucional i social.



com ho veieu
?

diumenge, 27 de gener del 2008

POLÍTICA MUNICIPAL


Ara fa aproximadament un any que en Carles Negre (en aquell moment alcalde de Torroella) em va oferir un lloc a la llista de convergència a les passades eleccions municipals.


Després de pensar una mica vaig accedir a la seva petició ja que em seduïa conèixer aquest món diferent al que jo estic acostumada(ensenyament) i estava disposada a aprendre el més ràpid possible i en definitiva "treballar pel poble", ja que aquest és el principal objectiu que et marques quan decideixes entrar en política municipal.
La campanya va ser emotiva ja que vaig sentir el recolzament i el carinyo de molta gent que simpatitzava amb nosaltres i la veritat és que les hores que vaig invertir em van deixar ben clar que formàvem un bon equip.
Quan va arribar el moment de la veritat el poble va parlar i els vots dels veïns(tot i ser la llista més votada) no van ser suficients per assegurar-nos un lloc al govern al igual que als altres partits.
El que si quedava clar és que" la paella pel mànec" la tenia el grup d´ERC...
PER QUÈ ,si era el tercer grup en nombre de vots?
Molt senzill, per que hi ha unes persones en aquest poble, persones eternament radicals que opinen que la gent de convergència i upm MAI podria treballar unida.
Jo em desmarco totalment dels que opinen així, ja que per mi, el primer són les persones, i les sigles dels partits no m´ interessen gaire.
De fet, entre les regidores d´ esquerra i upm tinc dues bones amigues i considero absurda aquesta postura.
Ara, que jo opini així no va servir de gran cosa. El sr Rufí, avui tinent alcalde i en aquell moment cap de llista d´ERC va mantenir juntament amb el seu equip diverses reunions abans de decidir-se a pactar amb nosaltres o amb el grup socialista, i al final va fer una proposició que a mi em va semblar una lliçó de modals i d´ obertura per tothom:
Va oferir un pacte d´ unitat on els 17 regidors treballaríem units.(Els 4 grups municipals que havien obtingut representació).Així tot el poble se sentiria representat.
Ho vaig aplaudir, em semblava una idea genial, i al igual que a molts habitants del poble , una manera de trencar vells ressentiments i utopies passades de temps.
A més parlant s ´enten la gent, i acostar-se a altres postures no crec que sigui difícil en un món democràtic i molt menys en un poble on tots ens coneixem i ens saludem dia darrere dia.

Em podeu dir idealista, però quan vaig saber que en Carles estava disposat a acceptar al igual que l ´Eduard de L´EI, em vaig alegrar moltissim i la decepció va arribar al saber que UPM havia decidit que ells no formarien de cap manera govern amb nosaltres.
Primera decepció política i primer aprenentatge :abans de començar ja trobes persones que no donen oportunitats als que arriben, ja que per començar 3 dels 6 regidors de ciu som persones noves en política municipal, però es clar, portem unes sigles que com diuen ells no són "progressistes".
I ara jo em pregunto:
Realment que significa aquest progressisme?
per que des que sóc a l oposició els temes que més em preocupen són els de benestar social, integració i ajuda a l´ emigrant etc etc i gràcies a la regidora Dolors Bassa, bona amiga i companya formo part del consell municipal de convivència.
A les hores? què significa aquest progressisme?


BON CAP DE SETMANA !



diumenge, 13 de gener del 2008

MARRUECOS, MI PAÍS DE ADOPCIÓN.


El otro día una compañera de trabajo me preguntó:
¿que tal por tu país de adopción?
yo sabía que se refería a Marruecos, mi segundo hogar, y es que es cierto, tengo una relación super-especial con este país.
He visitado varios pueblos, mi periplo es largo, pero indudablemente es en Marruecos donde me siento prácticamente en mi hogar.
La primera vez que lo visité , hace ya 17 años, supe que tendría que volver, que mi relación con esa tierra sería duradera, ya que ejercía un cierto poder, una cierta magia y fascinación sobre mí.
No sabría decir que estampa es la más bella: se confunden entre ellos elementos naturales y humanos en una armonía indescriptible.
Sus gentes, el aroma de sus zocos, el color del sol en la tarde de Marrakech, la mezquita de Hassan en Casablanca o el amanecer en las dunas de Merzouga calaron hondo en mi corazón desde la primera vez que los vi.
Estan presentes en mi mente innumerables paisajes y anécdotas vividas allí.
Cada momento compartido con los lugareños es para mí una riqueza ; disfruto escuchándolos, observándolos, aprendo a ver pasar la vida desde una perspectiva diferente a la nuestra y me doy cuenta( mientras saboreo esa dulce taza de té que comparto con ellos) que los humanos son mucho más hospitalarios y espléndidos cuento menos tienen.
El sentido de la solidaridad es fuerte y general entre los marroquíes, y gracias a eso jamás se sienten solos. Jamás envejecen solos.
Quizás deberíamos plantearnos ciertos cambios en nuestras culturas que tanto se tildan de "adelantadas".
Así que podría decir que por ese motivo y muchos otros( disfruto con su folclore, su gastronomía, playas, paisajes , arquitectura etc etc) Marruecos es mi segunda casa.

Hace mucho tiempo un amigo marroquí me dijo: Marruecos es un país que no deja indiferente al visitante: O lo odias o te enamoras de él y no puedes dejar de venir.A mi me pasó lo segundo.

Pero no soy la única, cientos de escritores, pintores, modistos,actores, intelectuales de todo el mundo(James McBey,Yves Saint Laurent ,Paul Bowles...) acabaron refugiándose a menudo en sus casas de Tánger, Essaoiura, Marrakech, El Jadida, Xauen...

Acabaré recordando que a veces nos da miedo acercarnos a lo desconocido, y ello nos lleva a cerrar la puerta a otras culturas.

Para mi, en cambio, no existe mayor privilegio que compartir una comida o una charla con una persona que simplemente le tocó nacer al otro lado del mar.

BUENAS NOCHES PARA LOS HABITANTES DE LOS DOS LADOS DEL ESTRECHO.